Font de l´Astor; aquest es el nom com crec que avui en dia se la malnomena, així es com surt en els mapes actuals.
Font de Lastó; així es nombra al mapa de Mascaró Passarius.
Font de l´Estò; així l´anomena el Sr. Encinas en el llibre 501 grutas en el término de Pollensa.
La qüestió es que era un dels deures marcats ja fa anys, després de llegir el llibre d´Encinas, un de tants "deures" que es queden pendents.
Un dia bo per anar-hi, i així estava marcat a la circular del GEM del mes de febrer d´enguany, era anar a fer l´excursió que el señor Jopela ens duia per la serra del Morral, creuavem la del Cavall Bernat, baixavem pel pas de ses cabres, i ens duia a la desitjada font (al manco per a mi). Idò NO! En Jopela no ens va sabre dur a la font (un petit lapsus dins l´excursió que ens va fer).
Seguia tenint la curolla per anar a la font.
Avui, els "millors raconers exploradors" hem dit de fer una sortida curta (amb aquesta calor no es per fer "animalades", i he proposat a en Guapeton de cercar la font ditxosa.
Hem anat a la Cala San Vicenç, hem pasat la cala Carbó, i hem deixat el cotxo a una rotonda, just devora de la casa d´en Bonatti. Hem anat prop de la mar fins a una entrada de la mar (que a segons quins mapes li diuen La Ferradura, ojo! que a altres la ferradura la marca a una altra entrada de la mar). La mar es trobava moguda i allà on pensavem que es trobava la font i la cova que la guarda, tenia que ésser superat per un pas dificil i delicat per la proximitat de la mar, únic accés factible que veiem. (Podria haver un altre pas pero bastant aeri i compromés, que si acas s´hauria de fer amb cordes). Faig un intent, la mar ma xopa, i ho veig complicat de veres. Torn enrera, berenam, i mentres pensam que feim, tres cabres baixen a tota llet pel penyasegat com si no res, i van cap a la zona de la font. Dit i fet, les cabres nos hi duen! Ens apropam al pas dificil arran de mar. En Ramiro m´ajudarà a superar el pas, i després sa retirarà del perill de les ones i esperarà que jo torni amb les bonen noves. Després vaig a un primer forat on pensava que es trobava la cova, pero no ho es. I com no. Vaig darrera les pases de les cabres que segur que sabien on anaven, i efectivament les trob a un redol on es troba l´obertura de la cova. Quin susto s´han duit quan m´han vist! I per escapar tenien que pasar pel devora meu. Ja no m´interesaven les cabres. Nos han fet una bona feina! I pensar que alguns animals de dues potes (caçadors) les volen matar!? A aquesta cova es troba un petit marge a un lateral, i per un altra costat amb una grimpada es pot accedir. Té a la part de defora unes parets molt grises,negres, que es pareix al carbó, i a dedins hi ha un gorg eixut i un altre amb un color que m´ha recordat la font gallarda. A la tornada, s´ha apropat en Ramiro per ajudar-me a baixar ( que encara es més complicat), i hem tornat llavors pujant per un coster on s´adivinen restes de camí.
Descriuré el comentari que fa el Sr. Encinas de la font:
"Antiguos usuarios de esta fuente fueron musulmanes de la época del Califato de Córdoba, a juzgar por la ceramica hallada durante nuestra primera visita, en 1979. O eran mallorquines, o se trataba de berberiscos merodeando las costas en busca de botín."
